Un dia qualsevol, solejat i serè, per casualitat o per destí - si hi ha qui hi cregui, en el destí - vam passar per casa seva. Ens hi vam aturar. Vam baixar del cotxe i vam saludar a la concurrència. Aquesta era una família nombrosa d’aparença tranquil•la que ens va saludar amb timidesa, tret d’ella. Allà la vam conèixer. Amb un somriure afable es va presentar, tendint-nos una mà. I en aquell mateix moment ens va fascinar.
Evocava la tendresa infinita, amb aquells ulls plens de serenor, envoltats de milers d’arrugues petites, profunds com només poden ser-ho els pous de conte i vius, vivíssims, uns ulls que et somreien fins a acomodar-se al teu cor.
De cos menut i aparentment fràgil, i esperit d’acer, amb una gran agilitat va saltar dins el cotxe perquè la portéssim.
Encantats amb la companyia de l’àvia infinita, durant el trajecte ens sentíem abrigats per la seva calidesa. Així com qui somriu a l’hivern davant l’escalfor de la llar de foc, conduíem, portant l’àvia de les àvies cap el seu destí i alhora desitjant que aquest fos únicament, viatjar amb nosaltres…
Esta es una de las contadas ocasiones en las que me he animado a escribir en catalán y no lo he querido traducir porque me salió así espontáneamente.
ResponderEliminarLaura